|
FAIG FALTES D’ORTOGRAFIA Que faig faltes d’ortografia? Clar que sí! Per això us tinc a vosaltres, fills meus, que em podeu corregir on he errat la hac! I no rigueu, que bona cal·ligrafia sí que he tingut sempre, que vaig haver de fer bona cosa de copiados, a espaiet i amb lletra manuscrita, amb ploma i tinta. I si tinc alguns dubtes, què voleu? He anat ben poquet a escola! I només m’ensenyaren el castellà. El pare sempre us ha dit que poseu interés als estudis, que aprofiteu el temps. Vosaltres que podeu, acabeu almenys el batxillerat! Vull que el dia de demà sigueu persones de profit, amb la cultura que a la meua generació se’ns va negar. Si hui tenim un trosset de pa, sabeu que l’hem hagut de suar molt els avis, el meu germà, la mare i jo. I no patiu, que les faenes de l’horta ja les farem jo i la mare. Els iaios són vellets i estan molt treballats. Si no som prou, llogarem algun jornal. Només vull que m’ajudeu quan vinga la collita de l’hortalissa, a l’estiu, quan acabeu el curs. Llavors, tots els braços seran pocs. I, acabada la feina, fins que vinga la collita de la taronja, tindrem poc treball, només regar i birbar la brossa, i podrem anar a passar uns dies amb els cosins al muntanyar de la mar, entre Sant Jaume i Sant Llorenç. Allà al platjal, vora les ones, si m’ajudeu, podem fer una barraca, com quan éreu menudets. I serem l’enveja del veïnat. No, no vaig anar molt a escola. A dures penes vaig aprendre a llegir i a escriure. Les quatre regles, que solien dir. Vaig nàixer l’any trenta i amb només nou anys ja anava al camp. Ma mare, el meu germà major i jo, l’any trenta-nou vam haver d’arreplegar la collita, perquè el pare va ser reclutat. Era de la quinta del sac i, amb altres homes com ell, casats i pares de família, se’l van endur a Alacant, i després a Albacete, quan la guerra ja estava quasi perduda. En conéixer el desenllaç, uns quants fugiren i se’n tornaren a casa, a peu i desmoralitzats. La collita, sí que l’arreplegàrem, sí, però ens la requisaren en la major part. Sort que la mare tenia un amagatall al cobert, un doble fons al pessebre, on havia guardat tot el que havia pogut i gràcies a això no passàrem gana a la primera postguerra. Després, amb el pare a casa, vaig poder anar a estudi uns pocs anys, crec que fins els dotze. Havien mort molts hòmens a la guerra i no trobàvem jornalers. D’altra banda, tampoc no els haguérem pogut pagar. La miqueta que sé es pot dir que la vaig aprendre després, a l’escola nocturna del poble, quan ja havia fet els divuit anys. El mestre era el mateix que havia tingut de xiquet. Li deien Don Pedro. Encara recorde el dia que ma mare li va dir que em necessitaven a la terra. Trobe que li va saber greu. I com jo, la majoria dels meus amics deixaren d’assistir. Al cap d’uns anys sé que es va alegrar quan uns pocs acceptàrem la seua proposta d’anar a les classes que havia organitzat per les nits, abans de sopar, per a jóvens pobres. Ell, que rondaria la trentena, deien que era del règim. Jo ignorava què significava això, només sé que sempre fou amable i comprensiu amb nosaltres. M’ensenyà a portar els comptes de casa, a fer problemes -recorde que en deia-, a escriure cartes entenedores. Per això, quan vaig fer la mili, vaig poder escriure aquelles lletres, des de Maó. A ma mare li feia llàstima el mestre, perquè sabia que ell i la seua dona, mestra també però de xiquetes, la passaven ben magra. De vegades els duia uns quilos de creïlles, cebes o arròs. I si sabéreu com ens ho agraïen! La dita passa més fam que un mestre d’escola era veritat en aquell temps. Recorde un dels darrers dies que vaig assistir a classe, cap a l’any quaranta-dos. Vam sentir crits al carrer. L’escola estava a la pujada del Calvari, darrere del casino que déiem del Braç treballador. Els xiquets guaitàrem a la finestra instintivament i, encara que don Pedro ens va manar seure a l’instant, vam poder veure com abaixaven, carrerons avall, a puntellons i emmanillats, dos hòmens del poble. La guàrdia civil els duia presos i els apuntaven amb fusells. En eixir d’escola vaig sentir la conversa d’unes dones. Deien que eren els maquis que rondaven per la muntanya de les Creus des del final de la guerra. Un d’ells era el marit d’una amiga de ma tia. Aquesta ens va contar que uns dies abans de la detenció, a la matinada, els guàrdies tenien vigilada la casa on vivia la dona d’aquell maqui, el corral de la qual donava al camí que voreja el peu de la muntanya. Volien capturar-lo quan anara a veure la muller i a recollir menjar. Entre dos fosquetes, i amagats darrere les penyes, contaven que els civils havien divisat un home que eixia d’eixa casa i saltava la paret. Li feren l’alto, però ell començà a córrer i li van disparar uns quants trets. El van abatre allà mateix. Era mort. Però va resultar que no era el marit, sinó un bon amic d’aquell matrimoni, deien. Pobre desgraciat! Aleshores jo no vaig entendre el que contaven els majors, que si anava a informar l’amic de com estaven les coses –explicaven uns-, que si aquella dona li feia favors per les nits –deien uns altres. Quins favors? -pensava jo innocentment-. Si havia perdut la vida d’aquella manera tan cruel, deixant viuda i tres xiquets en la més completa misèria! A mitjan mes de desembre d’aquell any, el mestre ens manà fer una “mostra”, una mena de felicitació en un full de paper bo, amb text i dibuix de colors inclòs. Solíem ensenyar-la als familiars quan els visitàvem el matí del dia de Nadal i ens donaven les estrenes. Vaig dibuixar la mesquita de Còrdova, a partir d’una postal que em deixà Don Pedro i, amb la meua ploma, mullant-la al tinter, vaig redactar unes línies ben escrites. Demanava a la mare i a les ties que feren un bon llibrell de bunyols de carabassa. Necessitava endolcir tanta amargor engolida lentament. També desitjava que a l’any nou definitivament deixaren de morir innocents a la miserable postguerra. Anys després vaig fer amistat amb un dels fills d’aquell guerriller del maquis i em contà que a son pare el mataren al cap d’uns mesos a Paterna. Cada festa de Tots Sants, sa mare anava, amb altres dones del poble, a aquell cementeri. Li duia flors. Ell ni sabia on era soterrat son pare, ben probablement a una fossa comuna. Quanta por, quant de silenci imposat! Ens engolíem les paraules abans de ser pronunciades per por que ens escoltaren oïts delators. Jo, en la meua ignorància, només veia la tragèdia al cor de les persones. De política no es parlava gens, podia haver-hi roba estesa. I sentia impotència, semblant a la que endevinava als ulls de mon pare. Un germà de ma mare, que combaté amb els republicans al front de Terol, quan passats uns anys fou alliberat i tornà al poble, havia canviat de dalt baix. Semblava que una intensa desolació l’havia envaït. Ja no era el jove rialler i afalagador que jo havia conegut de xiquet. El geni se li havia tornat agre. Encara em tractava amb afecte, però els seus silencis eren notables, quan no renegava per qualsevol cosa. No em quadrava aquell ambient. L’ordre i la pau establerts no em casaven amb aquells tràngols tan amargs que passaven persones conegudes, estimades i honrades. Sovint veia que mon pare parlava baixet, tot lamentant la pèrdua d’alguns antics amics de colla. Deia que alguns se n’havien hagut d’anar a França, per temor a represàlies i uns altres que no ho havien fet, foren detinguts perquè s’havien “significat” durant la República. I jo no sabia què volia dir això, però intuïa que malgrat les acusacions que circulaven, no devien haver fet moltes maldats. Almenys això és el que em deia mon pare si parlàvem d’ells. Quan tindria una dihuitena d’anys, un dia m’enviaren a la marjal a segar un carro d’herba alfals per a les vaques que criàvem. Tréiem uns pocs gallets amb la venda d’algun joneguet i amb la llet que la mare duia a alguna casa de senyorets. I ens feien molt de goig, vista la precària economia familiar. A les huit del matí ja tenia jo unes quantes garbes segades. Feia un fred que pelava. Aquell hivern m’havien eixit prunyons. M’eixia sang i tot dels dits amoratats, d’amanollar la corbella. i de fer les lligasses dels feixos. En això, vaig vore un home que venia amb bicicleta, des de Favara o Cullera, carregat amb un bon sac. A uns cinquanta metres estava jo traent l’herba a la vora del camí de l’Era del Forn i, d’un altre caminal proper, li eixí a l’encontre la parella més temuda d’aquells temps. Un d’ells cridà: “Alto a la Guardia Civil!”. Però l’home pedalejava encara més per veure si es podia escapar. “¿Qué lleva ahí? Alto o disparo!”-digué tot seguit. El pobre quasi no va tindre temps de reaccionar. Pronunciada l’amenaça, a l’instant vaig sentir dos trets. Caigué estés a terra, ferit de mort. La càrrega, del bac, s’escampà un poc. Era un xic jove, d’una vintena d’anys. Un dels Civils, el de major autoritat, em cridà i m’ordenà que pujara el moribund, la bicicleta i el sac al meu carro. M’ajudaren a carregar-ho tot, perquè jo, cagat de por com estava, no podia sol. Em tremolaven les cames i temia contrariar-los en advertir com se les gastaven ells. En gitar-lo, vaig poder escoltar les seues últimes paraules. Tenia una veu tan dèbil que quasi no l’entenia. Es planyia per la gana que passarien sa mare i els seus germanets menuts si no tornava. Era l’home de casa. Son pare havia mort a la guerra. Va dir que era d’un poble de la Safor, no recorde si de Vilallonga o de La Font d’En Carròs. En girar el cap enrere vaig observar un bon grapat d’arròs que s’havia escampat quan el sac havia rebentat d’un cantó en caure de la bicicleta. Probablement vindria de baratar-lo a canvi d’algun altre producte. Jo, testimoni de l’últim alé de vida d’un estraperlista, de la seua mort cruel i trista, vaig ser obligat a transportar-lo a La Vall, a Tavernes, el nostre poble. No se m’oblidarà mai el seu rostre de patiment. I no vaig saber mai què havia sigut dels seus éssers estimats. Moltes voltes em van vindre al cap. No els vaig conéixer mai, però ben sovint pensava en ells. Rosa Magraner Grau IES Jaume II el Just
|
